Per parlar sobre els canvis que va experimentar la tipografia (millor dit, el sistema d’ús de la tipografia) durant l’època del surrealisme, és millor fer un breu repàs de les seves anteriors utilitzacions i aplicacions.
Des dels seus orígens fins a principis del s.XX, la tipografia en general era el mètode pel qual es podia representar la oralitat de forma escrita. Les seves possibilitats “expressives” més enllà del món verbal no es van descubrir fins que les vanguardies artístiques del s.XX van fixar-se en aquest tema (a més de molts altres).
Aquesta nova i trencadora mirada que es dóna a la tipografia pel que fa a signes visuals s’inicia a la segona meitat del segle XIX, però no és fins a l’època de les vanguardies que agafa un significat sòlid i concret, tal i com comenta Rubén Fontana en el seu assaig “De signos y siglos. Breve historia conocida con final incierto” (2005).
“Desde la revolución industrial ya no fue suficiente que la tipografía funcionara solo como signo fonético (…) la era requería que estas estructuras se transformaran en formas visuales, y la letra dejó de servir solo para leer”.
Aquests primers indicis de canvi es troben a la segona meitat del segle XIX, on els cartells presenten el que acabarà culminant amb el qüestionament del concepte de “text”.
Durant aquesta època és fàcil comprovar de quina manera la tipografia va agafant protagonisme, fins que en alguns moments arriba a agafar el paper principal. Alguns exemples de l’expressionisme alemany comencen clarament a sacrificar una de les principals característiques de la tipografia fins al moment, la legibilitat, a favor de la composició i les qualitats estètico-formals dels signes tipogràfics.
Un cop arribades les vanguardies, la tipografia s’independitza del lleguatge verbal. Els moviments artístics que tenen lloc al 10 i al 20, investigant “com” es fa l’art, donen a la tipografia una explotació del seu potencial expressiu com un signe que pot ajuntar els termes verbal i visual.
