La tipografia del surrealisme

Per parlar sobre els canvis que va experimentar la tipografia (millor dit, el sistema d’ús de la tipografia) durant l’època del surrealisme, és millor fer un breu repàs de les seves anteriors utilitzacions i aplicacions.

Des dels seus orígens fins a principis del s.XX, la tipografia en general era el mètode pel qual es podia representar la oralitat de forma escrita. Les seves possibilitats “expressives” més enllà del món verbal no es van descubrir fins que les vanguardies artístiques del s.XX van fixar-se en aquest tema (a més de molts altres). 

Aquesta nova i trencadora mirada que es dóna a la tipografia pel que fa a signes visuals s’inicia a la segona meitat del segle XIX, però no és fins a l’època de les vanguardies que agafa un significat sòlid i concret, tal i com comenta Rubén Fontana en el seu assaig “De signos y siglos. Breve historia conocida con final incierto” (2005).

“Desde la revolución industrial ya no fue suficiente que la tipografía funcionara solo como signo fonético (…) la era requería que estas estructuras se transformaran en formas visuales, y la letra dejó de servir solo para leer”.

Aquests primers indicis de canvi es troben a la segona meitat del segle XIX, on els cartells presenten el que acabarà culminant amb el qüestionament del concepte de “text”.

Durant aquesta època és fàcil comprovar de quina manera la tipografia va agafant protagonisme, fins que en alguns moments arriba a agafar el paper principal. Alguns exemples de l’expressionisme alemany comencen clarament a sacrificar una de les principals característiques de la tipografia fins al moment, la legibilitat, a favor de la composició i les qualitats estètico-formals dels signes tipogràfics.

Un cop arribades les vanguardies, la tipografia s’independitza del lleguatge verbal. Els moviments artístics que tenen lloc al 10 i al 20, investigant “com” es fa l’art, donen a la tipografia una explotació del seu potencial expressiu com un signe que pot ajuntar els termes verbal i visual.

A partir d’aquest moment, un moment d’expressar la realitat, comencem a trobar paraules destruïdes, tallades, combinades arbitràriament, desplaçades, distorsionades en l’espai… La barreja tipogràfica, la ruptura de la linialitat, composicions en diagonal i assimetries són només alguns dels procediments mitjançant els quals les vanguardies intenten abordar un nou nivell d’expressivitat i eficàcia.

El surrealisme doncs, mitjançant algunes de les practiques que s’havien desenvolupat durant el dadaïsme, extén el principi de collage a la poesia.

Un dels principals exponents d’aquests poemes va ser Apollinaire, qui porta a l’extrem l’experimentació formal en la que la poesia passa a fer-se visual, on trobem nombrosos casos de dibuixos realitzats amb les paraules, que es construeixen mitjançant deformacions de les lletres.

 Caligrama de Guillaume Apollinaire.

"Entre los reflejos de esta iluminación, el surrealista se libera de la ley repetida, de la costumbre sofocante, anquilosada, de la convención lingüística, esclerosada. El surrealista se ejercita en los “experimentos mágicos de las palabras”, en “apasionados juegos de transformación fonética y gráfica”. Los surrealistas no practican sólo un exótico malabarismo verbal, sino también la percepción de la rareza de los objetos dentro de la ciudad moderna. Ningún rostro es surrealista en el grado en que lo es el verdadero rostro de una ciudad”.

- Walter Benjamin en el seu llibre El surrealismo. La última instantánea de la inteligencia europea” (1980). -

  

Cal comentar però, que tot i que la poesia visual agafa força i importància durant aquesta època, a diverses fonts d’informació apareixen indicis de que l’ús de lletres per tal de crear imatges vé de molt abans. Poden considerar-se l’inici de la poesia figurada en vers els caligrames atribuïts al poeta grec Simmias de Rodas als voltants de l’any 300aC. El seu caligrama “l’ou” s’ha de llegir alteradament (el primer vers i després l’últim, el segon vers i l’antepenúltim) fins a acabar en el vers central.

Tot i que el que apareix a continuació no és un text, sinó una partitura, cal comentar que la idea per la qual es mou és la mateixa: la disposició caòtica, o si més no, assimètrica i poc habitual dels pentagrames, creant formes i dibuixos, va aparèixer als voltants de 1350 – 1400 en el Codex Chantilly.

 Belle bonne Chantilly.